August Rodin als carrers de valència

Quan passeu per davant de l'ajuntament de valència, pareu, fixeu la vista cap a la plaça i veureu unes estranyes figures ennegrides situades allà.
no és pas una il•lusió òptica... es tracta d'originals en bronze d'August Rodin.

Rodin es troba emmarcat en l'academicisme més absolut de l'escola neoclàssica, és l'escultor encarregat de posar fi a més de dos segles de busca de la mimesi tridimensional i de donar un nou rumb a la ja obsoleta concepció del monument i l'escultura pública. Es per això que aquest autor ha estat denominat dins la història de l'art com "el primer artista modern".
La tècnica que utilitzava per a fer les seves obres és el buidat. Actualment coneixem les seves obres com a peces de bronze, però en la seva època Rodin elaborava les peces en guix: buidava el guix, material utilitzat generalment com a esbós per als escultors. Així doncs, Rodin l'utilitzava com una manera de criticar el circuit de l'art i a la escultura en marbre (blanc igual que el guix, però molt més car. El seu missatge era clar, la imatge té un valor superior al material amb el que aquesta sigui elaborada.

El títol de la exposició és: Auguste Rodin a Màlaga

aquesta exposició inèdita es va presentar per primera vegada a Màlaga. La mostra reuneix set escultures monumentals del Musée Rodin de París: El Pensador (obra que l'artista va concebre inicialment per a formar part del grup escultòric de "La porta de l'infern", la qual finalment va cobrar vida pròpia i independent), i sis estudis de cinc dels sis prohoms que conformen el Monument als burgesos de Calais.

Les Portes de l’Infern: aquesta obra va ser un encàrrec per a decorar un museu que mai va arribar a ocupar el seu lloc corresponent. És un monumental grup escultòric amb uns sis metres d'alt, quatre d'ample i un de profunditat. Conté unes 180 figures amb dimensions variables entre 15 cm i més d'un metre. L’encàrrec era per al futur Museu d'Arts Decoratives de París, però el projecte es va cancel•lar i quedà al taller de Rodin, el qual va seguir treballant-hi fins la seva mort. actualment el podem trobar al Musée Rodin.
Les Portes de l’Infern són, en definitiva, una reflexió sobre la condició humana. Es poden distingir tocs de romanticisme i simbolisme amb un contrapunt d'estil més realista tenint en comte els efectes de la llum. Algunes de les numeroses figures van ser més tard reproduïdes per Rodin de forma independent, com es el caso de l'escultura El pensador (ubicat al dintell de la porta).

El Pensador: original en bronze i símbol de l'escultura de Rodín. Aglutina totes les característiques de l'autor. L'escultura arriba a traspassar el sentit literari (ja que en el seu origen és el retrat del poeta Dante que es veu afectat per tot el que està veient -a les portes–), i ara amb l'escultura a grans dimensions adquireix un significat totalment diferent, expressa de manera universal el destí de l’home. L'escultura està inspirada en obres clàssiques i renaixentistes com el Moisès o la Tomba de Lorenzo de Medici de Miquel Àngel.
Rodin va més enllà de la representació idealitzada d'una persona per a transmetre la solitud, la preocupació de l'home pel destí de l’ésser humà... l'obra evoca una gran càrrega psicològica.

No ho penseu dues vegades, només veure l’escultura de "El pensador" en viu i en directe ja val la pena. Quan sigueu al seu davant intenteu percebre les brusques cinzellades, l'expressiva deformació voluntària del rostre i la delicada manca de coherència proporcional.

En definitiva un plaer per als sentits, Bon profit!

Castanyada versus Halloween

La Castanyada és una festa popular dels països Catalans que es celebra el dia de Tots Sants, tot i que darrerament se n'ha desplaçat la celebració a la vigília d'aquesta diada. Consisteix en un àpat en què es mengen castanyes, panellets, moniatos i fruita confitada. La beguda típica de la 'castanyada' és el moscatell. Pels volts d'aquesta celebració, les castanyeres venen al carrer castanyes torrades i calentes, i generalment embolicades en paper de diari (paperina). En molts llocs, el dia de Tots Sants, els confiters organitzen rifes de panellets i fruita confitada.

Sembla que el costum d'ingerir aquests aliments, prové del fet que durant la nit de Tots Sants, vigília del dia dels morts segons la tradició cristiana, es tocava a morts durant tota la nit fins la matinada; amics i parents ajudaven als campaners a fer aquesta dura tasca, i tots plegats consumien aquests aliments per no defallir.

Altres versions, més historicistes, esmenten que la castanyada és una festa que s’inicia a finals del segle XVIII i deriva dels antics àpats funeraris, en què no se servien altres aliments que llegums i fruita seca i els pans votius de l'ofrena als difunts en els funerals, més popularment coneguts com a, panets, panellets o panellons. L'àpat tenia un sentit simbòlic de comunió amb les ànimes dels difunts: tot torrant les castanyes, es resaven les tres parts del rosari pels difunts de la família.

La imatge de la tradició popular, és la de representar la festa a partir del personatge de la Castanyera. Aquesta sol aparèixer com una dona vella, vestida amb roba pobra d'abric i amb un mocador al cap, davant d'un torrador de castanyes per a la venda al carrer.

Actualment, la castanyada s'ha convertit amb la revetlla de Tots Sants, i es celebra en l'àmbit familiar, extrafamiliar i comunitari -a les escoles és la primera de les quatre festes tradicionals escolars, juntament amb Nadal, Carnestoltes i Sant Jordi-.

Per altra banda, l'anomenat Halloween és una festivitat tradicional d’origen celta, que actualment s'ha estès per tot el món.
Fa molts segles, a Bretanya, Escòcia i Irlanda, el dia 31 d'octubre es celebrava la festivitat de Samhain, que coincidia amb el darrer dia de l'any segons els antics calendaris celtes i anglosaxons. Samhain era el déu dels morts. Algunes fonts indiquen que la paraula gal•lesa "Samhain" literalment vol dir "final d'estiu". El dia que celebraven Samhain era el dia de cap d'any, el 31 d'octubre en el nostre calendari. En aquella època, s'encenien grans fogueres sobre les muntanyes per foragitar als esperits malignes. També es creia que les ànimes dels morts visitaven les seves antigues cases per intentar trobar un cos on habitar, i anaven acompanyades de bruixes i esperits. Per això no s'encenia cap llum a les cases, i la gent es vestia com a bruixes o dimonis per tal que cap ànima volgués habitar el seu cos.

Amb l'arribada del Cristianisme s'establí el primer dia de Novembre com a Dia de Tots Sants. En aquell moment, el 31 d'octubre es convertí en All Saints Eve (vigília del Dia de Tots Sants). Aquestes paraules anaren derivant cap a All Hallows Eve, d'on va sortir la paraula Halloween. Hallow és un mot que en anglès antic significa sant o sagrat, i que prové, juntament amb la paraula moderna holy, del mot germànic khailag.

Moltes de les tradicions de Halloween es varen convertir en jocs infantils que els immigrants irlandesos portaren als Estats Units en el segle XIX. A partir d'aquí, la tradició es va començar a estendre per la resta del món.

Tant la Castanyada com el Halloween són festivitats tradicionals d’orígens animista en relació als difunts i els rituals d'ofrena i àpat comunitari per a commemorar-los. Ara bé, ens dies com aquests és quan estan lluny de casa trobes a faltar els panellets de la mama, les castanyes fetes a la llar de foc al costat de la família i l'ambient de màgia que només la tradició i la perpetuació del propi patrimoni cultural comporta!

Ànims a totes i feliç Castanyada, qui ha gosat celebrar el Halloween poca vergonyes!?

AUTODETERMINA EL TEU COS, LES DONES DECIDIM AVORTAMENT LLIURE I GRATUÏT , 19ª festa per la independència

Enguany la festa per la independència gira al voltant del tema de l'avortament,tema d'actualitat pel nou Projecte de Llei Orgànica de Salut Sexual i Reproductiva i de la Interrupció Voluntària de l’ Embaràs del PSOE. Aquesta llei però, no és el que qualsevol dona podria consideraria plena llibertat per decidir sobre el pròpi cos.
Hi ha una sèrie de temes a tenir en compte:
Primerament, per a que l’avortament voluntari s’implanti de manera eficaç dins del marc legal cal regular una llei específica on deixe d’estar tipificat com a delicte. Per açò, és imprescindible suprimir l’article 145 del còdi penal espanyol i no tan sols modificar-ne l’apartat 2 com proposa el projecte. Mentre les IVE segueixin essent tipificades com a delicte es mantindrà la inseguretat jurídica, ja que podran ser castigades amb penes de multa a les dones i inhabilitació especial i presó als professionals.
En segon lloc, una llei que desprotegeix les dones que queden fora de l’escàs període establert com a legal (14 setmanes) per a decidir efectuar la pràctica de l’avortament, és una llei restrictiva. Només dins el període de les primeres 14 setmanes d’embaràs, les dones poden optar a la plena decisió voluntària de la seva interrupció. Ara bé, cap dona podrà avortar sense haver rebut la Informació Prèvia en sobre tancat sobre les diferents prestacions, drets i ajudes públiques existents de recolzament a la maternitat. Aquesta informació s’haurà d’entregar amb un mínim de tres dies anteriors a l’avortament. Sense saber el temps d’espera que es puga efectuar entre la visita al metge i l’entrega d’aquesta i per tant l’aplaçament fins a la efectuació de la IVE. Així queda palesa una nova manera de control eludint que les dones no som responsables per a marcar per nosaltres mateixes l’espai de reflexió que desitgem abans de prendre decisions.
En tercer lloc, la llei determina que només per causes mèdiques i sense superar les 22 setmanes de gestació, es posa la decisió última sobre si la dona pot o no avortar, en mans d'un Comitè Clínic. Aquest, format per dos metges ginecològics o de diagnòstic prenatal, un pediatre i un psicòleg clínic. Tenint en comte que a l’Estat espanyol l’avortament és un tema polaritzat i polititzat, es preocupant, ja que segons com es nomenen els membres del comitè pot dur a llacunes legals. I no només això, comporta un retrocés legislatiu, ja que s’obvien les situacions en les quals dur a terme l’embaràs puga suposar greus riscos per a la salut física i/o psíquica. No hi ha cap motiu que justifique el fet que una nova llei oferisca a les dones un tracte pitjor que la llei del 1985. A més a més, es inadmissible que augmenten el nombre de dictàmens mèdics previs durant les primeres 22 setmanes, a partir de les quals es nega un dret que ha estat reconegut durant 24 anys amb l’aval del Tribunal Constitucional. I tot açò sense fer referència al fet que la majoria de dones que volen practicar un IVE en estos casos solen ser d’embarassos desitjats en els quals es descobreix tardanament una malaltia greu i incurable. Aquestes solen aprèixer amb la gestació avançada o perquè escapen als controls diagnòstics de les ecografies de les 20 setmanes, segons consta en un informe presentat al Govern per tres prestigioses especialistes de diagnòstic prenatal.
En quart lloc, cal reformular legislativament el dret de les menors a poder avortar sense el consentiment dels pares o tutors, modificant l’article 9 de la Llei d’Autonomia del Pacient, per tal d’equiparar els drets de les menors de 16 anys davant d’una IVE amb la resta d’intervencions sanitàries, tant en l’àmbit de la decisió com en el de la informació a les famílies. Cal evidenciar el fet que les joves que no puguen accedir de manera segura per a elles a un avortament legal, busacaràn un altre metodologia, potenciant de nou els avortaments clandestins o el turisme avortiu.

Per últim la llei estableix una sèrie de criteris generals sobre Salut Sexual i Reproductiva, dels quals la seua aplicació no queda garantida pel seu escàs desenvolupament. És per aquest motiu que sense l’aplicació de la coeducació als centres educatius i amb una total i completa reforma de l’educació sexual afectiva amb personal especialitzat no es pot actuar.
Cal una estratègia a nivell global que tracte totes i cadascuna de les problemàtiques que genera un sistema discriminatori cap a la dona com és el patriarcal.
Cal una regulació de las responsabilitats dels centres sanitaris i l’objecció de consciència dels seus professionals reconeguda a l’art. 16.1 de la Constitució, que estableix el “dret a la llibertat ideològica i religiosa”, però que no està regulada. Així ens trobem que actualment a 7 comunitats autònomes no s’atenen les demandes d’avortament de la dona en cap hospital públic, i en la resta només en el 2’9%. protegint la consciència del professional per damunt del dret d’assistència sanitària de la dona.
Cal abaratir els anticonceptius, i la inclusió de l’avortament als estudis de medicina, infermeria i altres professionals sanitaris, desenvolupant accions formatives per a generar i garantir un bons professionals.
Cal reformular la privatització de la pastilla del dia després. Aquestes s’haurien de poder aconseguir de manera gratuïta als centres de planificació familiar. La seva privatització evidencia que la salut pública, en especial quan es tracta de dones, és menys important i és susceptible de ser utilitzada com a rèdit econòmic per augmentar el calaix de les farmacèutiques en moments de crisi econòmica.


Dimecres 21

Passe de vídeo “Historia de un secreto”
Sinopsis. "Quan jo tenia quatre anys i mig, ma mare va desaparèixer. La nostra família ens va dir a la meua germana i a mi que havia anat a treballar a París. Un any i mig més tard, la nostra àvia ens va confessar que havia mort en una operació d'apendicitis". Vint-i-cinc anys després la realitzadora Mariana Otero descobreix la veritat: s’ha mare va morir per un avortament clandestí a una França que no coneixia encara la “llei Veil”.

Dissabte 24.

19:00h. Xerrada. l’Avortament, un dret innegable.

Amb la participació de Susan S. Davies de l’organització Woman on Waves i d’una militant de Maulets. Woman on Waves (Organització Holandesa que des del seu vaixell ajuda a les dones de tot el món a prendre consciència sobre la planificació familiar i prevenir embarassos no desitjats, a més aquestes dones practiquen avortaments en aigües internacionals a aquelles dones que no poden fer-ho als seu país. Aquest vaixell va tenir una polèmica arribada a València el passat 2008).

21:30h Sopar popular. (cal apuntar-se al Terra)

23:00h Concert de Naia

Dimecres 28.

Xerrada. L’Avortament a altres parts del món. El cas concret d’Amèrica Llatina.
Amb la participació de Claudia Anzorena, integrant del col·lectiu feminista “Las Juanas y las Otras” (Mendoza Argentina), integrant de la “Campaña Nacional por el Derecho al Aborto Legal, Seguro y Gratuito” (Argentina), i col·laboradora de la llista RIMA “Red Informativa de Mujeres de Argentina”.I d’una companya de Nicaragua que ens explicarà la lluita de les dones al seu país on esta prohibit l’avortament fins i tot quan la vida de la mare esta en perill.



Totes les activitats es realitzaran al Centre Social Terra (c/Baró de Sant Petrillo,9)

Organitza: Maulets Horta horta@maulets.org

Orígens i evolució de l'impressionisme

L’impressionisme va ser un moviment pictòric que va néixer tal i com es considera pels historiadors a partir de la figura de Manet. Manet va presentar un quadre al Saló de l’any 1865 titulat Olímpia, el qual va produir un gran escàndol degut a la presència d’un nu femení sense necessitat d’utilitzar el recurs tradicional d’un tema mitològic per explicar-lo. El pintor ens mostra a la cortesana en l’interior d’un prostíbul completament nua i sense pudor. L’artista es nodreix de la tradició per enfocar-la d’una manera completament innovadora. Es considerat doncs com un artista crucial, un punt final i principi d’alguna cosa. Ara bé, els antecedents d’aquesta nova tendència es poden remuntar a artistes anteriors, com ara els romàntics anglesos Constable o Turner en els quals la natura adquiria un significat emocional i psicològic. El primer per la seva capacitat d’entendre el paisatge d’una manera diferent a la tradicional i el segon per una manera diversa de percebre i representar la natura. També es podrien considerar com a precedent el grup de Barbizon, degut a les seves investigacions al voltant de la sensibilitat romàntica i el paisatge realista posant de manifest el misteri de la natura.
Es podrien emplaçar els inicis de l’impressionisme a partir de l’any 1862, quan els alumnes del taller de Gleyre, com Sisley, Bazille, Renoir i Monet s’ajunten per l’anhel de pintar a l’aire lliure. Quan també trobem a l’acadèmia Suïssa artistes com Cézanne i Pissarro amb inquietuds semblants.
Però no va ser fins l’any 1874 que es van unir realment, no tant per aspectes formals de procediment, com per el fet de ser refusats del Saló oficial i amb la plena voluntat de conduir el treball artístic a nous plans de l’experiència. És a dir aquest moviment estilístic es pot situar a l’Estat Francés i concretament a París als voltants de l’any 1874 fins el 1882, ja deslocalitzat de Paris, moment en que la crisi econòmica i l’inestabilitat social van contribuir al seu deteriorament progressiu, ja en moment de crisi, en favor de les noves teories simbolistes i els incipients moviments d’avantguarda.
Els objectius d’aquest nou estil eren la recerca de la veritat en les percepcions visuals, on el tema quedava reduït a un segon nivell d’importància creant una realitat psicològica plaent i confortable allunyada dels esdeveniments bèl•lics i de la crispació social. Es pretenia una reutilització del concepte de mimesi de la naturalesa a un nivell més elevat, per tal de dotar l’art d’una nova força i vitalitat, mitjançant l’objectivitat sota paràmetres òptics.
Els temes anaven relacionats amb la representació visual de la vida de manera confortable i plaent, ja que la seva base era l’estudi de la percepció òptica i dels problemes pictòrics. La seva aportació més important va ser un canvi de la concepció de la pintura i del que aquesta havia de ser, relacionada amb un canvi de la tècnica pictòrica. Aquesta provocava una ruptura directa amb el concepte tradicional estètic heretat del Renaixement.
Els moviment impressionista estava format d’un grup molt heterogeni d’artistes, alguns actualment només coneguts per historiadors especialitzats. El seus principals membres van ser Monet, Pissarro, Renoir i Degas. Tot i tenir moltes divergències i no conformar-se amb una mateixa visió de l’impressionisme si que van ser els exemples més clars d’un canvi significatiu a nivell estètic.
Monet es podria considerar com el líder d’aquest nou moviment, ja que sempre va ser el més purista d’ells i el que li va donar nom gràcies a l’obra de l’any 1872 .Impressió: sol naixent, en la que submergeix el quadre a una boira blava en la qual quasi no es perceben les formes de les embarcacions del fons. A partir del 1881 quan s’instal•la a Giverny que començà a pintar sèries completes, com els 42 quadres de La Catedral de Rouen, pintats a diferents hores del dia. Amb el cicle de les catedrals l’artista indaga i reprodueix de manera sistemàtica la variació de la llum en l’arquitectura, en relació als diferents punts de vista i les diverses hores d’observació. Per altra banda Pissarro a diferència de la resta del grup d’artistes, va impregnar el seu treball d’implicacions socialistes conscients. L’any 1897 va pintar El bulevard dels Italians, matí a ple sol, un exemple clar de la imatge del parís del seu temps, de la haussmannització.
Renoir l’any 1875 va pintar El Ball del Moulin de la Galette,
obra en la qual reproduïa un aconteixement de la vida quotidiana de París dotada d’una gran harmonia de colors complementaris, en unes dimensions relatives a una pintura històrica. Buscava una nova manera de tractar el tema, una nota contemporània de color amb encant i novetat.
Per últim, Degas tenia un gran interès per les manifestacions de la vida moderna, les quals observava des d’un punt de vista crític. Li agradava representar gests, estats de cansament, actituds i modes, buscant la intimitat d’un instant sorprès. Com ara en Dona sortint del bany de l’any 1879, en aquest quadre apareix una dona en una posició gents sensual, en el qual busca la veracitat de la imatge de la dona en una acció rutinària. Ara bé, el que més podria definir el seu estil és la tendència a la representació del moviment, un exemple en serien les seves ballarines, L’estrella o la ballarina en l’escena.
A partir del 1880 es pot dir que els impressionistes ja no formaven un grup unit i cohesionat, les inseguretats cap els seus principis i la duresa de la crítica els havia desencantat. L’angoixa dels seus membres va ser decisiva conjuntament amb la pressió de l’aparició de nous moviments. La majoria va reprendre el treball d’estudi en la recerca de noves esferes de significació estètica. Un retorn a la importància de l’estructura de la composició, la solidesa i l’expressió. Provablement una reacció contra l’interès exclusiu cap a la llum en benefici de la sensibilitat malencònica d’una nova tendència clàssica imperant al 1880, que derivaria en l’anomenat simbolisme. La realitat deixava de ser exclusiva de la naturalesa i apareixia la necessitat d’assumir l’existència de l’extraconscient, entrant dins el camp de l’extrasensorial, del qual se’n deriva un art subjectiu. La història i la realitat es veien substituïdes per l’interès cap al mite i els somnis. Artistes com Puvis, Feuerbach i Moreau, conjuntament amb Seurat, Gaugain i Munch en van ser partícips. Moreau mantenint la tendència de la nova sensibilitat hi va introduir un desequilibri respecte a les llegendes de l’art. Les seves representacions semblaven fruit d’al•lucinacions psicotròpiques, que més endavant contribuirien a la formació dels moviments surrealistes del s. XX.
Paral•lelament neix el naturalisme o pintura internacional, corrent enfrontada al simbolisme, anomenada així per la participació d’artistes d’arreu d’Europa i Estats Units, artistes que fins aquell moment no havien gaudit de massa rellevància. Arran de l’exposició Internacional de París del 1900, va destacar especialment la figura dels escandinaus per mostrar una nova tendència pictòrica de la realitat, el moviment que més endavant es denominaria com a naturalisme. Es basava en el tractament de la llum a partir de la pintura barroca, especialment la de Velázquez. Artistes com Zorn, Sorolla, Sargent, Kroyer i Corinth, en van ser alguns dels seus representants. Va ser molt important durant molt de temps, però finalment seria anul•lada per les modes artístiques i el moviment modern de principis del s. XX.

La llum: La influència dels avanços en el camp de la física, la química i l’estètica científica de l’impressionisme i del post-impressionisme

"George Seurat- (Un dimanche après-midi à l'Île de la Grande Jatte)"


Es sol sostenir que l’art i la ciència (física, química i estètica) constitueixen dues esferes clarament diferenciades, determinades per motivacions i objectius que no tenen res a veure entre si. Però cada cop s’està més disposat a admetre que la creació artística posa un component reflexiu i discursiu molt gravitant, i que en lloc d’oposar-se a la ciència, integra amb ella un sol camp.
La cultura moderna, no pot sinó, beneficiar-se del diàleg obert entre l’art i la ciència.
A partir de la 2na meitat del s. XIX sembla que aquesta relació entre l’art i la ciència s’accentua.
La idea de que la matèria estava composta per partícules indestructibles havia interessat a molts científics des de principis del s. XIX. Des de Daltar passant a Ludwing Humann i Von Helmholtz. Comencem a veure com escrits científics influeixen en pintors, com és el cas de Helmholtz amb Seurat i molts altres post-impressionistes.
Helmholtz concebia en el seu llibre “Els principis artístics de les belles arts: òptica i pintura.” Com la llum estava composta per una sèrie de fines molècules transparents, que omplien l’aire i sobre les quals incidia la llum.
Per altra banda, Brüke, estudiava les ombres dels arbres, plenes de jocs lluminosos i difusos, els quals explicava com a conseqüència del moviment molecular.
Un altre científic que també va influir molt en els pintors contemporanis fou Orgen Rood, el qual en les seves obres, com ara “Cromàtica moderna” citava algunes qüestions encarades cap al dinamisme. Rood es dedicava fonamentalment a experimentar amb la lluminositat dels colors quan és barregen amb la llum blanca. Els pintors del moment captaren aquesta idea per aconseguir produir la impressió d’un flux de llum.
Un altre científic molt destacable per la seva influència en el món de la pintura va ser Eugène Chevreul, el qual va assentar les bases de totes les investigacions cromàtiques del segle XIX. Chevreul va influir n Delacroix, i va ser fonamental per a desenvolupament de l’impressionisme i del post-impressionisme. La seva gran aportació fou la llei de les bases del color, va descobrir que la llum és l’origen de la coloració, i que cal diferenciar uns colors primaris (groc, roig i blau) d’uns que va denominar secundaris, que són la suma de dos primaris (violeta, ataronjat i verd). Cada color primari s’intensifica quan es troba disposat al costat del seu color complementari, que és el secundari format mitjançant altres colors primaris. Tot això és resumeix en una sèrie de lleis que els artistes impressionistes aplicaven d’una manera molt intuïtiva.
El grup de pintors construït al voltant de Seurat i Signac, posen les teories científiques al servei de l’art. S’interessen en els treballs sobre la llei del contrast simultani dels colors d’Eugène Chevreul, que explica com ja he dit abans, com tot color difon el seu complementari en el medi ambient, i transporten aquesta observació directament sobre el llenç, donant una major esplendor als colors que fent una mescla prèvia en la paleta de l’artista. Per últim, i molt important s’interessen en la psicologia de les sensacions desenvolupada per Charles Henry en la seva obra “Introducció a una estètica científica” en això es centra sobretot Seurat. Segons les teories de Henry, l’art, com les ciències , es regeix per lleis. Les ascendents susciten l’alegria, les descendents la tristesa, els colors vius estan relacionats amb l’eufòria, els colors obscurs amb la melangia.
Amb aquest petit instrument, hi veia Signac un vehicle poderós per a l’emancipació cultural del proletariat industrial. Signac el va recomanar a Van Gogh, que sembla que l’utilitzà en alguna obra mentre estava hospitalitzat a Arles. Signac creia també que el transportador seria un instrument útil pel disseny industrial. Mitjançant el seu ús, els treballadors i aprenents, aprendrien a veure la correcció i la bellesa de les coses, en substitució de l’estètica empírica que tradicionalment se’ls donava barrejada amb consells confusos.
En la relació entre les aportacions tècniques de Chevreul, Charles Blanc, i Chares Henry, observem que donen una base científica a la pintura. Els seus estudis tenen una total relació amb el naixement del puntillisme, el neo-impressionisme i el divisionisme. El puntillisme es refereix a la tècnica de petits punts de color pur que es fonen en la retina, i el divisionisme fa que el fonament del color vingui donat per la divisió dels tons. L’obra de Seurat està molt lligada a tota aquesta teoria del color, essent molt valorada per obrir nous camins. També estudia l’impacte dels colors en l’espectador, podent controlar el resultat final. Signac participa d’aquesta obsessió per arribar a un art objectiu i científic.
Les idees de Charles Henry sobre l’estètica científica, el que realment pretenien era reestructurar la ciència.
Les seves teories no només influïren en els artistes impressionistes i post-impressionistes, sinó també en Delaunay, Kupka, Van de Velde, Josef Albers, Kandinsky i Klee.
Però, tot i això, la seva aportació més significativa va ser el desig de crear un ethos social i científica total. Considerava que la natura havia de ser concebuda com una cosa fluïda i dinàmica.
Com hem pogut observar a partir de la segona meitat del s. XIX la relació entre els científics i els pintors s’accentua de manera molt considerable, la qual cosa no significa que abans caminessin per costats completament diferents sinó que a partir d’ara comencen a ser coneixedors de la seva unió i partidaris de la seva evolució.

una mica de ciència d'experts

Extret del bloc: Les ovelles elèctriques:

És possible que ens enregistren les converses telefòniques que matenim a través del mòbil? És possible que ens intervinguen els sms que enviem als nostres amics, parelles, fills o clients? La responsa és sí, perquè, tot i que no s'ha donat massa publicitat a l'assumpte, el govern d'Aznar va pagar 36 milions d'Euros a Eriksson per un programa anomenat Sitel. Aquest sofware el fan servir els cossos policials i té capacitat de seguir i enregistrar totes les telefonades de mòbils d'Espanya i les dades que van associades al mateix temps. El PP no es va atrevir a posar en marxa el sistema perquè no tenia la cobertura legal suficient però el posterior govern socialista sí que ho va fer. De fet, diuen els especialistes que va estar funcionant durant un any sense suport legal. Després, el govern no va portar seu ús al Congrés, segurament, perquè li feia por la publicitat d'un debat obert sobre la privacitat de les comunicacions. La Llei del 18 d'octubre de 2007 de conservació de dades autoritza la punxada de trucades sempre que hi hagi una ordre judicial prèvia. Ara bé, l'article 33 fa una excepció quan es tracta de les dades personals referents als contractes que les operadores estan obligades a proporcionar als agents facultats que ho demanin (DNI, CIF, adreça postal, tràfic de trucades i dades associades ). Els permet accedir-hi sense ordre del jutge, tot i ser considerats dades personals. Una llacuna legal important. El Sitel es podria considerar com la versió espanyola del famós 'Carnivore' nord-americà. Abans, primer s'havia d'obtenir una orde judicial per passar després a fer les escoltes. Ara, amb aquest sistema, es pot accedir a totes les converses i només conservar les que autoritze un jutge. Un gir copernicà. El Sitel té tres servidors centrals (la Guàrdia Civil, la Policia Nacional i el CNI) i està imbricat al mateix sistema de telefonia de les empreses, és a dir, formaria part, per així dir-ho, del propi sistema de comunicacions. El programa proporciona tant la gravació de la conversa com dades sobre la ubicació dels qui parlen. De moment, no es poden intervenir ni correus electrònics ni fotos enviats a través del mòbil. No em vull fer massa llarg, però si algú tenia dubtes sobre si estem o no expossats en les nostres comunicacions mitjançant les noves tecnologies, que s'ho vaja traguent del cap. No n'hi ha cap, de dubte. I d'això, de moment, no se'n parla. Un altre dia explicaré en detall com funciona aquest famós desconegut, el Sitel propietat del Ministeri de l'Interior.


Escrit per Xavier Vidal

Més o menys tots sabem de que va això, però almenys ara li podem posar nom al programa que utilitzen!
Us recomano que aneu directament a la font! És un bloc molt interessant, finalista dels Premis Blocs de Catalunya, allí hi trobareu per catgories una pila de blocs interessants, sobretot els de cultura i política, encara que d'aquests darrers alguns siguin certament criticables...

"Ho voglia di te", Federico Moccia

I riu. I jo només sento el seu perfum Caronne. La miro. Almenys això sí que no ha canviat. Voldria dir-li: "I ara qui ocupa el meu lloc?". El meu lloc. Ja. I què et feia pensar que en tenies cap? M'ho podria respondre. O sigui que callo. Muts i a la gàbia. la miro mentre continua aquest estrany ball de presentacions. Ella, hàbil cortesana, dama implacable de la seva societat, de la seva cort daurada. I balla, i riu i tira enrere el cap i una cascada de cabells, i el seu perfum i una altra vegada la seva rialla. I de nou... de nou tu. Però si no ens havíem de veure més...I sento tot el meu dolor. El que no conec, el que no he viscut, el que ara trobo a faltar. Per sempre. Però quants t'han hagut d'estrènyer entre els seus braços per convertir-te en la que ets. Quanta raó que tens. Tant és. Total, ella no m'ho dirà mai, per desgràcia. O sigui que guardo silenci. I la miro. Però no la trobo. Llavors tracto de recuperar aquella pel·lícula en blanc i negre que va durar dos anys. Tota una vida. Les nits que vam passar al sofà. Lluny. Sense poder-m'hi resignar. Esgarrapant-me les galtes, demanant ajuda a les estrelles.A fora, al balcó, fumant un cigarret. Seguint amb la vista el fum cap al cel, amunt, cada cop més amunt, més enllà... Allà, justament allà on havíem estat nosaltres. Quantes vegades vaig nedar en aquell mar nocturn, perdut en aquell blau marí, endut pels rius d'alcohol, per l'esperança de recuperar-la. Amunt i avall, sense parar. A través d'Hidra, de Perseu, d'Andròmeda...I més avall fins a Cassiopea. La primera estrella a la dreta i després tot recte, fins a la matinada. I més enllà encara. I a totes demanava: "L'heu vista? Siusplau...He perdut la meva estrella. No hi és, la meva illa. On deu ser ara? Què deu estar fent? Amb qui?". I al meu voltant el silenci d'aquelles estrelles trobades. El soroll enfadós de les meves llàgrimes exhaustes. I jo, un idiota que buscava i esperava trobar una resposta. Doneu-me un perquè, un senzill perquè, un perquè qualsevol. Però quin tros d'ase. Si ho sap tothom. Quan un amor s'acaba es pot trobar tot, excepte un perquè.